diumenge, 4 de novembre del 2012

Benjamin Zander Música i Passió


Benjamin Zander 2008 Música i Passió.

Amb els ulls brillants. Emocionant!!


Benjamin Zander es un director de orquesta británico-americano. Es el director de la orquesta Filarmónica de Boston y miembro del Conservatorio de Nueva Inglaterra. Es muy conocido por sus interpretaciones de la música del período Romántico y de principios del siglo XX, en particular de la obra de Gustav Mahler.
También tiene una amplia carrera dando conferencias sobre liderazgo y es co-autor con su pareja,Rosamund Stone Zander, del libro El Arte De Lo Posible (en inglés The Art of Possibility: Transforming Professional and Personal Life ) que ha sido traducido a 17 idiomas.

Esta charla fue dada en Monterey, California en febrero del 2008, en la conferencia anual de Tecnología, Entretenimiento y Diseño (TED).
Video original en TED Subtitulado en más de 6 idiomas.

AMB EL "PLUSSING" PODEM FER UN PAS ENDAVANT



Aprendre a innovar

‘Plussing'

 
Brave, darrera producció de la factoria de Disney i Pixar. Foto: ARXIU.

Quan algú diu una idea en veu alta, posem com a exemple “fer paraigües de paper”, en comptes de criticar la idea i eliminar-la, es tracta de millorar-la. D'aquí ve el nom de ‘plussing'. Podríem dir “fer paraigües d'un paper impermeable” o “paraigües de paper de cel·lofana”, i ja estaríem millorant la idea.
És una paraula difícil de traduir. A més a més, hi ha conceptes (com ara “seny” i “rauxa”) que val més la pena deixar-los en la seva llengua original. El plussing és una tècnica creativa que fan servir els de Disney Pixar que trobo molt original i útil. És sabut que, en aquest país, quan algú té una idea ens entestem a criticar-la fins a deixar-la reduïda a no res. Ho passem d'allò més bé destruint les idees, a vegades sense fonament. Hem estat educats per destruir més que per construir. Tots portem a dins “un assassí de la creativitat” que actua de manera velada i a vegades covardament. Un iogurt salat? Impossible. Un cotxe sense rodes? Quina bogeria! Som experts en l'anomenat “sentit comú” i tenim tendència a rebutjar les idees disbauxades o absurdes. Tant se val que ens diguin que a les empreses més innovadores del món busquen primer somiar i, després, ja trobaran el moment de ser més realistes i crítiques.
Amb el plussing podem fer un pas endavant i oblidar la nostra tendència a fer d'advocats del diable abans d'hora. Funciona de la manera següent: quan algú diu una idea en veu alta, posem com a exemple “fer paraigües de paper”, en comptes de criticar la idea i eliminar-la, es tracta de millorar-la. D'aquí ve el nom de plussing. Podríem dir “fer paraigües d'un paper impermeable” o “paraigües de paper de cel·lofana”, i ja estaríem millorant la idea.
Sembla senzill, però no ho és tant. Tenim una tendència tan gran a destruir el que no ens agrada que ens costa d'allò més agafar l'hàbit de millorar les idees. Però, quan un equip entrenat domina bé la tècnica plussing, pot aconseguir fites molt més altes que a través d'una simple pluja d'idees o de discussions estèrils.
Posem un altre exemple. Una empresa busca idees per millorar les papereres. Algú obre el foc i diu: “Podríem fer papereres que digerissin els papers i els eliminessin.” La reacció fàcil seria dir: “Això, ara per ara, és impossible.” Però si practiquem el plussing caldria plantejar alternatives de millora: una paperera connectada a un tub hidràulic d'eliminació d'escombraries? Una paperera que comprimeix els papers i fa que s'ompli amb molta més lentitud? La persona que dirigeix la sessió creativa pot anar fent gràfics arbrats de millores i, quan el plussing s'esgoti, començar per una proposta nova.
ENGINY.
El plussing fa que un equip de creatius es concentri a millorar les coses, no a destrossar-les o a riure-se'n. A poc a poc, aquesta metodologia fa que d'una primera idea poc elaborada en pugui derivar una proposta final molt més enginyosa. Cal concentrar-se en l'esperit d'equip. Cal dir-nos: “Som capaços de millorar això? Doncs som-hi.”Si les empreses de casa nostra no són capaces d'anar canviant els antics sistemes de reunions (serioses, improductives, jeràrquiques...) per sessions divertides, reptadores i participatives estem fent un flac favor a obrir noves maneres de treballar i de millorar allò que tenim. I ja se sap que la innovació comença sempre amb una pregunta, continua amb una millora i acaba amb un bon resultat.
Darrera actualització ( Dissabte, 20 d'octubre del 2012 02:00 )
Publicat a

Tot a la vista i a mà

A vegades no podem o no sabem com organitzar les arracades i collarets. Aquest marc el vaig fer per l'aniversari de la Geòrgia i ara me'n faré un per mi.


És molt pràctic, doncs tens sempre a mà les arracades que et vols posar i pots triar-les amb més facilitat.
Vaig aprofitar una tela per pintar que no havia fet servir i la vaig folrar de roba de sac. Al voltant, formant un marc, i vaig cosir una vora de roba de patch prou ample que hi anés bé i uns botons de fusta molt rústics. Finalment vaig cosir unes anelles on penjar les arracades.


dissabte, 3 de novembre del 2012

Hi havia una vegada...

En Martí, el follet de Sant Pau de la Guàrdia

Un dia tot passejant pel bosc de davant de casa vaig sentir una veueta molt fina que badallava. 
Provenia d'uns matolls de romaní que hi havia a prop.

 
M'hi vaig acostar i OH!! em trobà de sobte davant un follet!!!.   
                                       

Si, si, era un follet molt simpàtic i eixerit.
  
S'havia despertat amb els lladrucs de la meva gossa la Lluna, una Pitbull blanca amb taques negres molt juganera que saltava sens parar per damunt els matolls.
 
 Així va ser com es va despertar el follet.
 
Es deia Martí, era menut, portava un vestit verd i vermell i un barret amb picarols talment com un arlequí i s'estava dins una capsa rodejada de pinyes i molsa.
Aquell estiu ens varem fer amics.

Tots els dies l'anava a veure i veiem junts com es ponia el sol i escoltàvem el cant dels ocells.
Es van acabar les vacances i jo vaig començar a treballar i es clar ja no ens veiem gaire.
L'hi vaig explicar que treballava en una escola molt bonica on cuidava d'uns nens encantadors que sempre volien que els expliques històries.
Ell feia temps que volia conèixer altres indrets, però no sabia com fer-ho.
 
 I se'ns va ocórrer que podria venir amb mi a l'escola, per explicar als nens i nenes com ens havíem conegut  i així ell també tindria més històries per explicar.

Quan va arribar en Martí a l'escola tothom es va alegrar molt i molt. Els nens i nenes el varen rebre amb un OH! gegant i es van seure al seu voltant per escoltar-lo.

Des de l'aleshores de tant en tant ens visita i ens explica noves històries.

Un dia d'aquests us en explicaré alguna.